Llorac

Es troba situat a 648 m, al marge esquerre del riu Corb. Al començament del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill, un net del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest orde al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan, aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa.

Albió

El poble d’Albió (32 h el 2005), situat a la part més occidental del terme de Llorac, al límit del de Vallfogona de Riucorb i a poca distància del balneari, és emplaçat damunt un tossal, a la part dreta del Riu Corb. S'hi accedeix a través d’un petit branc que surt de la carretera de Santa Coloma a Ciutadilla, a l’E de la població, o a través d’un altre desviació de la carretera que enllaça l’anterior amb Cervera, pel N de la població. El poble es formà a redós del castell d’Albió, situat en un tossalet, i del qual queden els fonaments; introduït l’orde del Temple el 1170 arran de l’ingrés en religió de Berenguer de Montargull, al llarg de l’últim terç del segle XII aconseguí d’eixamplar els seus drets fins a la Torre d’Albió (avui partida del terme). A la fi del segle XIII els templers ja eren senyors del lloc, que integrà la sotspreceptoria de Vallfogona de Riucorb, dins la comanda de Barberà. Després de la dissolució de l’orde del Temple, Albió, juntament amb la Torre d’Albió, passà a l’orde de l’Hospital (1317) com a membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya comprà el 1380 la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.

L’església parroquial de Sant Gil d’Albió és situada a la part oriental del poble, formant un conjunt exempt amb el cementiri i la casa rectoral. És romànica de transició al gòtic. Té planta de creu llatina, amb dues capelles adossades al costat dret de la nau. S'hi entra a través d’una portalada romànica, adovellada, al damunt de la qual hi ha un relleu amb una creu al mig, i sant Joan i la Verge als costats. Les voltes són ogivals i arrenquen de pilars amb capitell romànic, adossats a les parets. Al setembre, en honor a sant Gil, se celebra la festa major.

Sota el tossalet on hi ha emplaçada la vila, i vora el marge dret del Riu Corb, hi ha el Molí d’Albió, construcció massissa datable al segle XIII, amb matacà damunt la portalada. És l’únic que resta dels tres documentats al segle XIII.

La Cirera

El poble de la Cirera (21 h el 2005) és situat al centre del terme de Llorac, a l’altiplà segarrenc, a la dreta del Riu Corb. S'hi arriba per una carretera veïnal que enllaça amb la de Santa Coloma a Ciutadilla. Es formà a redós del turonet (750 m d’altitud) on es bastí el castell de la Cirera, documentat al segle XII. A mitjan segle Guillem de Cirera, amb consentiment del bisbe de Vic, donà a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem l’església de la Cirera. Al segle XIV pertanyia, juntament amb Llorac, als Alenyà de Montblanc, mentre que al segle XVII constava com a baronia de Dalmau d’Ivorra. L’església actual de Santa Maria de la Cirera conserva alguns elements gòtics. La festa major se celebra per la festivitat de la Mare de Deú d’agost.

Montargull

A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 m d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià. S'hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera. Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII. Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories. L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior. Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.

Rauric

Rauric (26 h el 2005) és a la banda sud-oriental del terme, ja a l’altiplà segarrenc, a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Ciutadilla. Molt a prop seu, a la banda meridional, hi ha la font de Rauric, on neix el Riu Corb. El poble és format per un petit agrupament de cases, al voltant del turó on s’alçà l’antic castell de Rauric, del qual només resten els fonaments. Documentat al segle XII, Pere de Queralt el deixà en testament (1167) als hospitalers, reservant-hi drets per a Gombau d’Oluja, Berenguer d’Aguiló i Guillem de Timor. A la fi del segle XII el posseïa Gombau d’Oluja. A partir del segle XIV pertangué als Queralt de Santa Coloma. L’església de Santa Fe de Rauric fou sufragània de la de Montargull, i avui ho és de la de Llorac.

Xalets Martí

Són un conjunt de xalets d'estil noucentista situats en un dels extrem del Balneari de Vallfogona de Riucorb. Es van construir junt a l'edifici del Balneari com a residències d'estiu, entre 1914 i 1931, en les quals es gaudia de les aigües medicinals i de l'entorn del riu Corb. Els xalets tenien noms del santoral, com la majoria dels seus veïns del terme de Vallfogona. Destaquen el Xalet de Sant Arcadi, la Torreta de Santa Bàrbara o el Xalet de Sant Ramon Nonat, amb una capella dedicat  al sant homònim.